Aquesta vegada sí.

Jo ho intuïa, ma mare ho sospitava, la veïna de sota ja ho havia escrit unes 14 vegades al diari del poble...però ell encara no ho tenia assumit. Però no el culpo, Ricky Martin porta uns 13 anys, més o menys, amagat dins l'armari. De fet, no n'ha sortit des de que sap a que a fora l'esperava una porca de 13 anys jugant amb el seu gosset i un pot de mermelada, ignorant que seria carn de llegendes urbanes els següents 10 anys.
Però alerta, als 5 minuts el bo d'en Ricky ja tenia el twitter ple de merdes de missatges de suport, cada cual més monyes. Què potser està malalt? Es morirà? Podria ser, però no com a conseqüència de convertir-se en un obsés de la higiene anal. Ja n'hi ha prou d'admirar als que anuncien la seva homosexualitat (encara que en alguns casos els mateixos afectats són els últims en adonar-se'n), si ho són que ho siguin, però fins aquí, o al final haurem d'adorar a qui faci públic que es mengi les burilles.

Una empenteta

Deixeu a la porta de casa d'aquest home una dosi de cianur, fulles d'afeitar, o una corda ben resistent...la resta caurà pel seu propi pes.

Els diners, els diners...!!!!!

Dilluns a la nit. M'assec al sofà un cop tinc la panxa plena. A la tele...un 21 días sobre minusvàlids. Quan ja estava preparat per rebre un afusellament amb escenes de pena i cares de bona persona mentre la monyes de la Villar intenta fer creïble el seu patiment va arribar el moment de la nit.
Quan la mare del nen en cadira de rodes ens feia l'speach on probava de comparar-se amb el millor d'Erin Brockovich i Teresa de Calcuta, va deixar anar la perla: "El Ayuntamiento nos ofreció a escoger la asistencia para mi hijo o el dinero, y acepté el dinero".
Ja m'imagino la pobre dona a la sala de plens de l'Ajuntament, amb l'alcalde vestit amb les millors gales i oferint els premis a la senyora com si estiguéssim al 1,2,3...Sort que al final no va escollir la caixa sorpresa, potser li tocava una feina amb jornada de 8 hores. Això sí que no ho hagués pogut aguantar.
En fi, durant mitja hora la bagassa aquesta va intentar enredar-me venent el seu patiment: que si una operació a l'esquena per culpa d'haver de carregar amb el pes (abundant) del fill, que es una cosa molt sufrida, bla bla bla, PERÒ QUE TOT VAL LA PENA PER VEURE'L SOMRIURE.

I una merda!!!!

Escolta'm troç de puta, si tant t'importés la vida del teu fill, hauries acceptat l'assistència de l'ajuntament, així que t'estalvies l'operació a l'esquena (encara que potser només li van treure una berruga i ens la va colar). Un cop tens al nen en bones mans, busca't una feina de veritat. "Con mi sueldo no llegamos a final de mes"...i què t'esperes treballant un parell o tres d'horetes netejant l'escola? Espavila a trobar una feina a les tardes, i sinó aprofita que a les Rambles ha baixat molt l'oferta últimament.

Però no la culpo, aquí ens pensem que les nostres misèries les ha de solucionar l'Ajuntament, Generalitat o Gobern de torn...doncs no!! Qui vulgui menjar que s'hi jugui el cul.


P.D. Felicito als encarregats de triar les cançons d'aquest programa. Tot un detall que mentre els dos cosins invàlids passegen amb les seves cadires de rodes pel carrer poguem sentir de fons la cançó Salta!. Cosa fina.

La gran oblidada de la nit

Televisions, radios, diaris, etc. Tots van plens dels 10 minuts més gloriosos de la televisió espanyola des de la borratxera de Fernando Arrabal i el seu mil·lenarisme. Però s'està sent poc generós amb la figura de la Carol, una innocent imbècil entregada a l'amor de John Cobra. Una relació que deuria començar amb l'interès per aconseguir coca a bon preu al parquing d'un Carrefour i que amb el temps, ja se sap, la droga va fer el carinyu.

Ella va ser l'exemple, el referent, l'autèntica estrella a seguir per a tota novia d'extraradi. Capaç d'acompanyar en silenci al seu home fins al més estrepitós dels ridículs i fins i tot de suportar pacientment com la Igartiburu acariciava a tot un artista tal gos abandonat el primer dia de vacances.

Perquè ella, la nova abanderada de les joves garruletes, ens demostra que l'amor quillo és el més fort. És cert que es poden calentar a hòsties quan menys t'ho esperes, però deixant de banda les agressions, infidelitats amb la jenny de turno, i demés problemes puntuals amb la justícia, aquests babaus s'estimen de veritat.

Jo només espero que el dia que li exploti el nas a la Esteban, la direcció de Telecinco tingui en compte l'existència d'aquesta joia per ocupar la quota de fàstic humà del Sálvame.

Acabaré amb una frase pel record:

"agarraos a ésta, me sopla la polla, maricones".

John Cobra, cantant i humorista epanyol (segons wikipedia)

rentrée!!

Han passat gairebé dos mesos. En aquest temps han estat moltes les ocasions en que he intentat tornar a escriure alguna cosa mitjanament interessant, però sempre acabava deixant-ho per una millor ocasió i tornava al poker on-line. De fet, m'he comportat com moltes de les dones a les que he acabat odiant: anar de mica en mica perdent-hi interés, cada dia dedicar-li menys atenció, i així, com qui no vol la cosa, deixar el blog a l'últim lloc de la llista de favoritos. Però al contrari d'elles, torno a agafar-m'ho amb ganes...a no ser que al tercer post no hi trobi comentaris ni que cap conegut em digui com n'és de merdosa la meva forma d'escriure.

De fet, no tinc cap tema per avui, havia pensat en explicar com seria aquesta nova tempordada: novetats, canvis, intencions, etc. Però això ni m'ho he plantejat, seguiré amb la misèria personal, potser amb més quota de misèria pròpia però sense oblidar els estimats quillos, socialistes, espanyols i Llucia Ramis, aquesta última entrant amb força al meu món interior.

Per acabar una realitat observada aquests dies. Tant homes com dones aprofiten el carnaval per vestir-se com a guarres. Ep, hi ho disfruten per igual. Fora les màscares.

I ara no em publiqueu merdes

Sí, el Barça és la òstia, ho ha guanyat tot, juga de puta mare, d'acord. Potser és mereix els millors titulars de la història del "periodisme" esportiu.

Així que ja tinc preparat un exercit de mòngols armats amb llances, espases i napalm per qui escrigui caques com:


-Messi marcó con el corazón.

-Pedrito bla bla bla...

-El triunfo de la cantera.

-Estudiantes fue plata (aquest encara em faria riure uns segons, però mongols cap a ells).

-San Pedro y el MESSIas llevan el Barça a la historia.

-Pero el Madrid ganó 5 Champions. Firma:Tomás Roncero.

-Éxito del fútbol español.

Queden avisats.

P.D. Heu vist l'entrega de trofeus? Qui era aquell troç de gorrí de 200 kilos? Era el senyor Lara, el tio aquell de Harry Potter que vivia en una barraca, Karl Marx adicte al McDonalds? És lamentable que el Barça obligui a la FIFA a posar a aquesta mole en primera fila per evitar fixar-nos en el barril d'en Laporta.

Premios prota(e)gonistas del año

Aneu alimentant la bèstia...Tant debó us exploti el botillo al mig del recte, així n'aprendreu.