martes, 23 de febrero de 2010

La gran oblidada de la nit



Televisions, radios, diaris, etc. Tots van plens dels 10 minuts més gloriosos de la televisió espanyola des de la borratxera de Fernando Arrabal i el seu mil·lenarisme. Però s'està sent poc generós amb la figura de la Carol, una innocent imbècil entregada a l'amor de John Cobra. Una relació que deuria començar amb l'interès per aconseguir coca a bon preu al parquing d'un Carrefour i que amb el temps, ja se sap, la droga va fer el carinyu.

Ella va ser l'exemple, el referent, l'autèntica estrella a seguir per a tota novia d'extraradi. Capaç d'acompanyar en silenci al seu home fins al més estrepitós dels ridículs i fins i tot de suportar pacientment com la Igartiburu acariciava a tot un artista tal gos abandonat el primer dia de vacances.

Perquè ella, la nova abanderada de les joves garruletes, ens demostra que l'amor quillo és el més fort. És cert que es poden calentar a hòsties quan menys t'ho esperes, però deixant de banda les agressions, infidelitats amb la jenny de turno, i demés problemes puntuals amb la justícia, aquests babaus s'estimen de veritat.

Jo només espero que el dia que li exploti el nas a la Esteban, la direcció de Telecinco tingui en compte l'existència d'aquesta joia per ocupar la quota de fàstic humà del Sálvame.

Acabaré amb una frase pel record:

"agarraos a ésta, me sopla la polla, maricones".

John Cobra, cantant i humorista epanyol (segons wikipedia)

domingo, 21 de febrero de 2010

rentrée!!




Han passat gairebé dos mesos. En aquest temps han estat moltes les ocasions en que he intentat tornar a escriure alguna cosa mitjanament interessant, però sempre acabava deixant-ho per una millor ocasió i tornava al poker on-line. De fet, m'he comportat com moltes de les dones a les que he acabat odiant: anar de mica en mica perdent-hi interés, cada dia dedicar-li menys atenció, i així, com qui no vol la cosa, deixar el blog a l'últim lloc de la llista de favoritos. Però al contrari d'elles, torno a agafar-m'ho amb ganes...a no ser que al tercer post no hi trobi comentaris ni que cap conegut em digui com n'és de merdosa la meva forma d'escriure.

De fet, no tinc cap tema per avui, havia pensat en explicar com seria aquesta nova tempordada: novetats, canvis, intencions, etc. Però això ni m'ho he plantejat, seguiré amb la misèria personal, potser amb més quota de misèria pròpia però sense oblidar els estimats quillos, socialistes, espanyols i Llucia Ramis, aquesta última entrant amb força al meu món interior.

Per acabar una realitat observada aquests dies. Tant homes com dones aprofiten el carnaval per vestir-se com a guarres. Ep, hi ho disfruten per igual. Fora les màscares.