jueves, 24 de septiembre de 2009

Ego s'escriu amb E d'Egolatria




Tots en tenim algun al voltant, ja sabeu de què us parlo, aquella persona satisfeta en excés amb ella mateixa, la que mai deixarà de remarcar quines han estat les seves fites i la que no t'arribaràs a mereixer com a amic, parella, company de feina o venedor de fum.

Alguns d'ells formen part del que en podríem dir personatges públics: artistes, cantants, membres de ONG totalment interessats o també presentadors. Per mi, aquests últims, els que treballen a la televisió i radio, són especialment irritants. Ells sempre voldran passar a la història com els primers que van fer ves a saber quina merda de nou format, qui va donar un aire nou a la TV pública, i habitualment acaben explicant una i mil vegades com van ser rebutjats per TV3 tot i tenir el recolzament de tota l'audiència per culpa de les més altes esferes de la societat, tot això sempre segons paraules dels meus estimats Egòlatres, escrit amb E, d'Excrement.

Per sobre de tota aquesta banda de depredadors vinguts a menys n'hi ha un que ocupa el nivell més alt de l'autofel·lació pública, molt per sobre del Mikimoto, Gabilondo, Mercedes Milà, etc, i és l'Alfons Arús.
Vaig ser un fan del Força Barça i de Al Ataque tot i la meva curta edat, inclús l'escoltava alguna estona morta a la radio, però un cop va desembarcar a aquesta pseudotelevisió dels Godó va sortir la bèstia.

Vaig passar-me un any veient-li la closca a aquest paio a l'hora de dinar, sempre amb el mateix: "jo vaig ser el primer en fer aquests programes de videos domèstics", "jo ja vaig entrevistar a (famoset random) i vaig treure'n més coses", "això d'imitar al Cruiyff ja ho feiem amb el Sergi Mas", "tots sabem perquè el programa no va seguir a TVE" o "jo mai he portat perruca". Totes aquestes frases programa rere programa mentre el sèquit aplaudia i aixecava una miqueta més la seva autoestima, fet no gaire meritori quan al teu costat hi tens la teva dona i més gent a qui has tret de la misèria que es mereix la seva incapacitat.

Tot això ja ho tenia oblidat, vaig decidir dinar escoltant la radio i apagar la tele. Però ara, dos anys més tard, sense avisar, agafant-me desprevingut al cotxe, sento la seva veu per la radio, canvio d'emisora però no fan res més interessant, i quan torno a Rac1 ja el sento frases sobre com donar una visió més amplia i diversa d'un imitat, de com fer-se un lloc a la televisió, i com no podia ser d'altra forma, el tàndem Clapés-Arús va autoconsolar-se per la incomprensió de La Nostra.

15 minuts més tard, amb el seu propi esperma escampat per la cara, va tenir unes paraules pel Crackovia, gens preparades segurament, li va sortir així, al moment, els últims vint segons d'entrevista, i és que ell es un geni, un mestre, diria més un Déu de la Comunicació, què dic ara, ell és Déu tot poderós, i tot el que em vist després d'ell a la televisió és eutèntic residu orgànic.

P.D. Em disculpo per un text tant llarg.

3 comentarios:

  1. No es pot negar que l'arús ha fet molt pel desternille en aquest pais, però ara per ara no passa de ser el mecenes d'una petita caterva de prostitutes cocainòmanes que li riuen les gràcies amb fervor.

    ResponderEliminar
  2. Si ja ho ha fet tot, perquè no es retira? Que no s'adona lo trist que és ara?

    També dic bravo al comentari d'en Modgi.
    Angy Cardenas l'ascopena en persona.

    ResponderEliminar