Amics del misteri...

En els últims dos dies han estat moltes les rialles a radios, televisions i diaris. És habitual fer mofa de la gent amiga de l'esoterisme, com el Mago Félix, Sebastià Darbó o Iker Jimenez i la seva monstruosa muller. De fet, a mi tota aquesta gent em fa una mica de pena, vivint enganyats tota la seva existència i preocupats de si rapar-se el pubis amb lluna plena o quart minvant.

Però aquesta nit alguna cosa ha canviat. Només 3 dies després de fer-se públic que un tarat s'estava forrant a base de clavar agulletes a un nino, PAM! el Cristiano plega a mig partit, encara que sembla que és poca cosa.

Així que des d'aquest humil blog, proposo fer una col·lecta als voltants del Camp Nou per encarregar-li més feina al bruixot aquest.

P.D. Per primera vegada, i potser última, puc avançar el següent post. Demà: tinc una coraçonada.

acció-reacció-odi

Amb el que ha succeït les últimes dues hores al meu entorn em queden algunes coses a dir abans d'enllitar-me:

- Desitjar profundament l'armagedon per bona part del poble italià, o en el seu defecte, un conflicte armt contra gitanos.

- Per fi els americans tornen amb les noves temporades de sèries. Excepte Lost, algú hauria de donar-ne expicacions al Parlament que tinguin per allí.

- Demano una llei que permeti disparar a tot aquell camioner que avanci un altre camió a l'autopista durant 3 minuts.

- I últim, per si no havia quedat clar, destrucció a tot el poble italià. Ipso facto.



P.S. Flashforward, m'agrada. Encara que dels efectes especials se n'encarregui una companyia afganesa i ugandesa.

P.S. II. Redordeu lo dels italians.

Ego s'escriu amb E d'Egolatria

Tots en tenim algun al voltant, ja sabeu de què us parlo, aquella persona satisfeta en excés amb ella mateixa, la que mai deixarà de remarcar quines han estat les seves fites i la que no t'arribaràs a mereixer com a amic, parella, company de feina o venedor de fum.

Alguns d'ells formen part del que en podríem dir personatges públics: artistes, cantants, membres de ONG totalment interessats o també presentadors. Per mi, aquests últims, els que treballen a la televisió i radio, són especialment irritants. Ells sempre voldran passar a la història com els primers que van fer ves a saber quina merda de nou format, qui va donar un aire nou a la TV pública, i habitualment acaben explicant una i mil vegades com van ser rebutjats per TV3 tot i tenir el recolzament de tota l'audiència per culpa de les més altes esferes de la societat, tot això sempre segons paraules dels meus estimats Egòlatres, escrit amb E, d'Excrement.

Per sobre de tota aquesta banda de depredadors vinguts a menys n'hi ha un que ocupa el nivell més alt de l'autofel·lació pública, molt per sobre del Mikimoto, Gabilondo, Mercedes Milà, etc, i és l'Alfons Arús.
Vaig ser un fan del Força Barça i de Al Ataque tot i la meva curta edat, inclús l'escoltava alguna estona morta a la radio, però un cop va desembarcar a aquesta pseudotelevisió dels Godó va sortir la bèstia.

Vaig passar-me un any veient-li la closca a aquest paio a l'hora de dinar, sempre amb el mateix: "jo vaig ser el primer en fer aquests programes de videos domèstics", "jo ja vaig entrevistar a (famoset random) i vaig treure'n més coses", "això d'imitar al Cruiyff ja ho feiem amb el Sergi Mas", "tots sabem perquè el programa no va seguir a TVE" o "jo mai he portat perruca". Totes aquestes frases programa rere programa mentre el sèquit aplaudia i aixecava una miqueta més la seva autoestima, fet no gaire meritori quan al teu costat hi tens la teva dona i més gent a qui has tret de la misèria que es mereix la seva incapacitat.

Tot això ja ho tenia oblidat, vaig decidir dinar escoltant la radio i apagar la tele. Però ara, dos anys més tard, sense avisar, agafant-me desprevingut al cotxe, sento la seva veu per la radio, canvio d'emisora però no fan res més interessant, i quan torno a Rac1 ja el sento frases sobre com donar una visió més amplia i diversa d'un imitat, de com fer-se un lloc a la televisió, i com no podia ser d'altra forma, el tàndem Clapés-Arús va autoconsolar-se per la incomprensió de La Nostra.

15 minuts més tard, amb el seu propi esperma escampat per la cara, va tenir unes paraules pel Crackovia, gens preparades segurament, li va sortir així, al moment, els últims vint segons d'entrevista, i és que ell es un geni, un mestre, diria més un Déu de la Comunicació, què dic ara, ell és Déu tot poderós, i tot el que em vist després d'ell a la televisió és eutèntic residu orgànic.

P.D. Em disculpo per un text tant llarg.

fes-me un pla curt als ous, valent!

Comença el TN de TV3 i conecten urgentment amb Antoni Bassas a Washington. El motiu, han trobat a Michael Jackson comprant a un McDonalds. Us imagineu que el càmara enfoqui un gos pixant a una cantonada enlloc d'ensenyar-nos al negre?


Les 5 de la tarda, Belén Esteban inicia un meeting a Sálvame, de sobte, li puja la sucre, comencen les convulcions, espumeta per la boca, etc. Penseu que el càmara es fixaria amb el pentinat de la Carmele?

La resposta a les dues preguntes és NO, i ho sabem tots perquè una de les finalitats de la tele és ensenyar-nos allò més interessant que passa o ha passat. Llavors, per què les retransmissions esportives estan plagades de realitzadors fills de puta i mónguers? Qui ha decidit que a mig partit del Barça, amb la pilota en joc, el més interessant és veure el rostre neolític del Chigrynsky durant mig minut? Cal veure la repiticó d'un xut de merda mentre de fons sentim els crits d'un públic emocionat pel principi d'una jugada que no veurem?
Ja fa temps que dura la moda aquesta de la sobredosi de la repetició i la camara lenta, molt lenta. Va començar-ho Canal+, però ho feia amb la pilota fora o quan li partien la cama a Mauel Pablo. La Sexta ha estat qui ens ha acotat la sublimació del futbol en diferit. De fet encadenen repetició amb repetició, quan acaben amb la primera han de repetir la jugada que ens hem perdut i així successivament.

Només vull dir (demagogic mode ON) que no podem permetre que TV3 utilitzi els nostres diners per robar-nos minuts d'espectacle en benefici de l'ego del Santi Padró de torn utilitzant càmeres d'aquestes superlentes que costen el mateix que 10 sous de qualsevol parat de la nostra nació, Catalunya. (demagogic mode OFF)

P.D. A la següent jugada que em perdi em carrego a la Mari Pau.

he trobat el raconet

S'ha acabat l'estiu, i les vecances. Des de fa una setmana torno a treballar, d'acord, com a becari, però almenys em donen un cafè calent cada matí.
En un primer moment em preocupava quina seria la vestimenta adequada per aquell tipus d'oficina i més endavant vaig centrar els meus esforços en pensar si en aquella empresa també hi tindrien una becaria ben maca i innocent en parts iguals (cosa que no ha passat, encara que la contable té el seu punt).
Però un cop vaig asseure'm a la meva nova cadira, havent descobert que em tocava un ordinador de MERDA!(més o menys un putu commodore), només em quedava una cabòria. On em refugiaria en el moment en que el meu stock de magatzem es busqués el seu forat al mercat exterior? Quina seria l'olla adequada on poder tirar la meva pastilla d'avecrem al caldo? O sigui, on cagar sense que ningú em toqui les pilotes intentant entrar a mitja feina?

Les meves primeres hores com a becari van ser dedicades a l'analisi detallat de l'edifici. El lavabo principal d'oficines només tenia un vater per homes, així que utilitzar-lo comportava un elevat risc de ser interrumput per culpa de la pròstata atrofiada del tresorer. La segona opció va ser el lavabo de planta, enmig dels obrers. El lloc era prou amagat i després de mitja hora a la porta només hi va entrar una persona per rentar-se les mans, però amb la discreció asseurada em trobo un forat al terra en el lloc on hi hauria d'haver una tassa digne de recolzar el cul d'en Guardiola.

Els següents fracassos en la recerca no van fer més que aguditzar-me unes ganes inhumanes d'excrementar, i quan ja pensava en fer ús del tupper del dinar, vaig trobar-me un cartell inequívoc de lavabo que em convidava a seguir cap a la dreta. Vaig atrevessar una porta, estava en una mena de rebedor de 3x3 entre la planta de producció i la recepció, i a l'esquerra una porta. Mai hagués pogut imaginar un lloc millor: tres portes per cada sexe, abundància de paper higiènic i un estractor per cada petit santuari de la relaxació i la regularitat.

En fi, molts diuen que el treball dignifica. Mentida. El que aixeca la moral és que algú et pagui per asseure't i deixar anar tot el mal que portes dins.



P.D. Un dia d'aquests us parlaré del sistema de suport del paper higiènic que ens sodomitza dia a dia.

amb onze no n'hi ha prou

Vigorèxics, quillos, argentins, carnassa per interviu, iaies modernes, gays, gays que no saben que ho són i tarats, sobretot tarats. Agrupeu tota aquesta fauna i ja teniu un programa amb més de 20% de share.

La curiositat em va portar a veure una altra edició de Gran Hermano, i ja en van 11 temporades, més que el cor de la ciutat i laberint d'ombres junts. Poques novetats, la cuota de tarats que l'any passat ocupava la noia aquella enana la cobreix un minusvàlid amb cadira de rodes, fet que ha donat molta feina a Tele5 en treure tots els bordillos.

Novetats, aquest any hi haurà morts, moltes. Fixeu-vos bé en una noia, Rebeca. Aparença innocent, ulls blaus, diadema rosa i amb carrera universitària*; però entra a la casa amb la seva nina preferida, anomenada Rosita i que té un novio que és un os de peluix. Que no us enganyi el seu aspecte ingenu, m'hi jugo la barba a que dins la Rosita s'hi amaga un punyal, o millor encara, un tornavís per afluixar els cargols de la cadira de rodes. Que no us sorprengui algun video al youtube veient com al minusvàlid se li desparrama el vehicle i s'estampa a la curva del final del passadís.

Així que només cal seure's i esperar que la vella es trenqui la cadera, el gay descobreixi el seu desig a probar baró, interviu comenci a fer ofertes, que a la noia se li giri el cap i el minusvàlid agafi velocitat, i la tele farà la resta.


*Aquesta noia ha fet econòmiques, una altra projecte d'ensenyar teta a les revistes ha acabat ADE, i diria que n'hi havia una altra d'Econòmiques. Des de la meva posició d'estudiant d'ADE em miro el futur amb preocupació.